XERRADA A LLORET DE MAR

Xerrada a Lloret de Mar

15 de març de 2012

20h.

Sala Polivalent de la Biblioteca Publica

Sentir com les paraules, breus, amables, entranyables, plenes de sinceritat, de la Cristina, omplen el compàs d’obertura de la xerrada d’avui, és com sentir una música harmoniosa, suau i càlida endinsar-se dins l’oïda per guanyar terreny a dins el meu cor i adonar-te alhora, de con retrunyen per entre mig de tots els assistents. Aquest preludi del tot en concordança amb el que serà la meva intervenció, serveix per mostrar l’elaboració en pocs mots d’una síntesis encertada del contingut del llibre.

Res és tant agraït com la sinceritat.

Aquestes paraules faciliten l’inici de la meva intervenció, i donen pas a les meves explicacions, que consisteixen en transmetre un missatge encoratjador per aprendre a viure amb normalitat aquesta malaltia que anomenem càncer.

Mostrar davant de tots que un malalt oncològic és una persona amb capacitat per afrontar la malaltia i per lluitar-hi. Una persona que l’ha interioritzat, que no la tem, que sap mirar-la cara a cara sense por i sense parpellejar, amb l’intent de vèncer-la.

Però no solament això, aquesta persona, que només es diferencia dels altres pel fet que li han diagnosticat un càncer, sap mirar amb el ulls oberts tot allò que passa en el mon, que s’interessa i es preocupa els problemes dels altres, es tracta d’una persona implicada en la societat i inquieta, gens tancada en si mateixa.

Una persona amb uns ferms plantejaments per gaudir d’aquesta etapa de la seva vida amb plenitud, per aprofitar-la i orientar-la per extreure’n un valuós profit.

Els planteges una nova visió d’una malaltia que inicialment ens espanta, una cara diferent a la primera percepció que pren forma d’una manera inconscient i veus que comprenen tot allò que els expliques i posteriorment valoren aquesta nova perspectiva, els dones uns principis per pensar, qüestionar i replantejar-se el tracte atorgat al càncer.

i, el cert és que aquesta és una de les finalitats de la xerrada.

XERRADA A PORTBOU

Xerrada a Portbou.

Centre cívic

7 de març de 2012

Portbou, situat a frec de la frontera. Els veïns, gent acollidora, dones que treballen amb il·lusió pel bé del municipi, i t’ofereixen la possibilitat de fer una xerrada.

Una de les finalitats de les xerrades és intentar oferir un plantejament diferent de la idea que tenim concebuda del càncer.

El primer que ens diu el nostre cervell, les primeres associacions que realitzem potser de forma inconscient.

Una desgracia…

Una injustícia…

Això mai, en cap moment, tenim que intentar evitar aquests pensaments. I…

Perquè fem aquest plantejaments, erronis?

Perquè ens deixem portar per tot allò inicialment?

Totes aquelles circumstàncies de la vida en que ens trobem sense escollir, depenen dels nostres esforços per reconduir la situació, optar per un punt de sortida diferent i entendre que depèn de nosaltres com viurem aquest procés.

Quan de mica en mica vas exposant aquestes idees, veus la cara d’interès de les persones que t’escolten, que d’una manera discreta i silenciada van afirmant, entenent les explicacions i els seus fonaments.

Potser els condueixes a unes reflexions, al cap i a la fi d’això es tracta.

I al finalitzar l’exposició, en el torn de paraules, trobés entre el públic persones que donen suport al que els has explicat, comparteixes un intercanvi de paraules, com a reflexa de la visió única i personal que tenim cada un de nosaltres.

Va ser un plaer poder compartir una tarda – vespre amb aquest grup de dones de Portbou, veure el seu tarannà obert, entranyable, franc i sincer, recollir en darrera instància els fruits de cada experiència i interioritzar-la.

Moltes gràcies a totes elles per la manera que t’acullen, pel tracte rebut, per l’estona compartida.

IMATGES DE LES XERRADES

UNA IMATGE DE LA XERRADA A CANET DE MAR

UNA IMATGE DE LA XERRADA A LA BISBAL D'EMPORDA

XERRADA A AIGUAVIVA

Xerrada a Aiguaviva.

Associació de dones Actives d’Aiguaviva

Divendres dia 2 de març de 2012.

Edifici Ajuntament.

Veure, oir, paladejar, olorar i palpar,… Cinc paraules per percebre com una unitat única tots i cada un dels moments que varen integrar la xerrada a Aiguaviva, perquè es a través dels sentits, que ens comuniquem en el mon exterior, obtenint una visió del tot subjectiva del que anem vivint.

Gaudir en tota la seva plenitud l’exposició d’informació, trobar-me a gust amb un públic receptiu que va acudir per iniciativa propia en aquest acte, i no oblidar en cap moment l’interacció que es va produint de forma ininterrumpuda entre el nostre propi jo i les condicions externes que es plantegen, fer que esdevinguin un aprenentatge i saber extreure de cada nova oportunitat un profit.

Intentar fer arribar un misatge encoratjador i de normalitat enver el càncer, oferir una visió diferent a la que generalment ens ha arribat i al finalitzar, poder dialogar de manera planera, sense entrebancs, resoldre els dubtes que plantejaven i oferir-los una visió diferent de molts aspectos de la vida, no solament la posición que podem prendre davant una malaltia.

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS. 5 DE FEBRER DE 2012

Arriba el dia de la mitja marató.

Darrera d’aquesta cursa hi queden amagades de hores de preparació física, hores de gaudir del plaer de córrer.

Moltes petites fites que t’has anat marcat i amb constància has anat aconseguint.

Un repte personal?. Potser sí.

Sí realment així és. Però un objectiu que has anat emmotllat que l’has conquerit amb goig, amb alegria, que l’has anat acaronant cada vegada de més prop.

I arriba el dia de la cita a Granollers.

Nervis, dubtes (cop no pot ser d’altra manera),… per altra banda confiança, i per sobre de tot el desig d’acomplir l’objectiu proposat temps enrere.

Els mitjans de comunicació parlen de 11.500 inscripcions, que es converteixen en un espectacle visual d’atletes que conflueixen cap al punt de sortida, un joc de colors, i per sobre de tots el colors, el blau de cian, que tenyeix tot Granollers i que ens uneix a tots en la lluita contra el càncer “La mitja la correm per tu i per tots els que ens han deixat o lluiten contra el càncer”

A partir del noment de sentir el tret que senyala la sortida de la cursa, els carrers de Granollers fins a La Garriga es converteixen amb una festa, un clam unànime, veus que et criden, t’animen, et donen suport, una cadena humana que avança i s’allarga aquests 21 quilòmetres. Es emocionant ser al mig d’aquesta munió de gent que t’empenyen a seguir endavant, sentir el trepig de totes les paces que avancen soles i juntes cap a l’arribada.

Es emocionant sentir els crits dels que animen vestint o no, la samarreta cian.

I al final és emocionant passar per sota l’arc de l’arribada.

Haver acomplert el meu objectiu. Si voleu vosaltres, es tracta d’un repte sense cap importància, un fet que no canviarà per res el meu dia a dia. Es redueix a una simple satisfacció personal que t’omple d’orgull.

Però que seria de la nostra vida sense aquest petits-grans detalls? Sense tot allò que ens fa créixer. Sense aquests objectius que ens confereixen força. Sense tot el que ens agrada i dóna sentit al que fem. Sense aquesta energia que s’erigeix i lleva la grisor d’una existència aplacada per la monotonia, que empeny la sang per dins les venes i es transforma en un formigueig lleu i agradable que es remou dins l’estomac per visualitzar-se exteriorment amb les activitats que cada un de nosaltres escull d’entre un gran ventat de possibilitats que se’ns ofereixen.

Això te un nom, un mot de quatre paraules, molt fàcil de dir. VIDA.

I que ens impedeix gaudir-ne?. El primer i únic obstacles que cal vèncer som nosaltres.

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

Fotografia de Cèlia Atset

Transcrició de l’article publicat en el diari ara del dia 5 de febrer de 2012

ARA ENS EN SORTIM

Després de superar un càncer de pit, Rosa Dachs va descobrir l'afició per córrer i avui s'estrena en una mitja marató

"L'energia que gastaria queixant-me la destino a lluitar"

LARA BONILLA

El primer dia que Rosa Dachs va sortir a córrer va fer 350 metres i es va haver d'aturar dues vegades. Era el febrer del 2009 i feia només un mes que havia acabat un any de tractament de radioteràpia i quimioteràpia per curar el càncer de pit que patia. Mai fins llavors havia fet atletisme però un dia, asseguda a la terrassa d'un bar a l'estany de Banyoles, on viu, va veure gent corrent i es va dir: "Per què no ho provo?”. Dit i fet. L’inici no va ser gaire encoratjador però això no la va desanimar i es va anar marcant petit objectius. Superar els primers 350 metres, el següent pas era fer una volta sencera a l’estany. Fet. Després varen venir les curses de 10 quilòmetres. Objectiu complerts. I ara, la seva “il·lusió” és completar una mitja marató: 21 quilòmetres. I no una de qualsevol, la Mitja de Granollers, que aquest any té una vessant solidari, ja que es recolliran fons contra el càncer. Per a la Rosa, és una paraula familiar. Fa quatre anys li van diagnosticar un càncer de mama. Tenia 45 anys. Tot i el neguit, ara ho recorda com una “etapa feliç” de la seva vida.: “Sempre he volgut fer un balanç positiu de la malaltia, és una experiència de la qual he après molt”.

Vida darrera el càncer

No nega que el tractament “va ser difícil” i que el càncer és la segona causa de mort a Catalunya. Però també es cert que cada cop més persones afectades sobreviuen i la Rosa vol que el seu testimoni serveixi per explicar que “darrera el càncer hi ha vida”. Ella amb parla amb naturalitat. Ha escrit un llibre sobre la seva experiència –Eclipsi- i fa xerrades a grups de pacients oncològics. “Encara hi ha molts malalts de càncer per a qui és un tabú i no en volen parlar”, diu. Però normalitzar la imatge que es dóna del càncer pot ajudar “a veure que hi ha altres persones que han passat pel mateix i han tirat endavant”, assenyala la Rosa. Ella te clar que l’energia que malgastem queixant-nos - “que és la primera reacció i la més fácil” –val més destinar-la “a lluitar, a aprofitar el temps i a fer coses per tirar endavant”. En el seu cas, córrer n’és una. Es una activitat “d’autosuperació”. “Córrer enganxa”, diu.

Potser també hi te a veure que corre en un entorn natural privilegiat: l’estany de Banyoles. No es posa música. Li agrada córrer en silencia mentre ordena les idees i sentir els sons del dia que s’aixeca, ja que acostuma a córrer de bon matí. Ella mateixa se sorprèn de la fortalesa amb que va afrontar la malaltia. Va intentar que el càncer canvies el mínim possible la seva vida i la del seu marit i les seves dues filles. Va triar la manera de viure-ho . “El malalt ha de marcar les pautes i jo no en vaig voler fer una drama” explica. Tot i que físicament estava molt cansada, va intentar mantenir les seves rutines. El cáncer també li ha servit per prendre consciencia del valor de les coses, de l’amistat i de descobrir noves aficions, com ara la pintura i l’esport.