Una xerrada en un petit país, tal i com ens el defineix Lluis Llach, on entre mig del silenci, encara es pots escoltar, si hom ho desitja, les tradicions que perduren fortament arrelades, discorrent pels carrers de la vila anys rere any. Una tradició que es remunta al segle XVII i l’única d’aquesta tipologia que encara avui en dia es representa.
El so persistent, monòton, rítmic i tètric d’un timbal, seguit per quatre torxes, d’una llum esmorteïda acompanyen la dansa macabra que dibuixa la mort, resseguint els carrers il·luminats per una penombra, escardada a través de les ombres projectades per la llum que li regala el miratge de la lluna plena.
Un poble que malgrat estimar el llegat del seu passat, de mimar-lo, de garantir la continuïtat no li manques forces ni ganes per mirar endavant, posant una visió oberta cap a un futur canviant, que s’obre als seus peus, fer-lo seu i gaudir-ne. Amb ganes de treballar, d’esmerçar esforços per aconseguir un projecte que han dibuixat, rere moltes estones de dedicació i posar-lo en mans de tots els seus veïns. Perquè veus a través de les seves mirades, la il·lusió per tot el que fan, l’alegria del compartir moments,
Un poble on descobreixes el caràcter acollidor, obert, simpàtic, dels que viuen a l’Empordà, un caràcter peculiar i únic que els hi atorga aixecar-se cada matí en una plana a frec de les rauxes de la tramuntana, a recés del Montgrí, on arriba la salabror del mar proper, on gaudeixen cada dia d’unes espectaculars postes de sol, les millors que jo mai he vist.
Un grup de dones, amb un caràcter emprenedor, que saben per endavant que les coses no són senzilles d’aconseguir. Són el resultat d’hores de treball fet en equip, però això no les detura, ans al contrari, les esperona per seguir les directrius marcades.
Francament va ser molt agradable poder compartir la vetllada amb totes elles, de veure com de mica en mica arribaven més dones a la sala polivalent per escoltar la xerrada. De rebre les mostres d’interès pel tema que explicaries, com varen anar seguint el desenvolupament de l’acte i un cop finalitzada, amb l’agraïment en que marxaven i les expressions de satisfacció mitjançant les paraules que et dirigien a l’acomiadar-se.
Un punt de coincidència amb les membres de l’Associació de Dones Vergelitanes “La satisfacció del que dóna” aquesta grata experiència que representa oferir quelcom i que significa un llarg aprenentatge que deixa profundes senyals.
A totes elles moltes gràcies per la seva invitació, la seva rebuda i el tracte rebut.
Moltes gràcies a tots els assistents a la xerrada.
