Relat, clar i concís, redactat de manera breu i entenedora, através del qual, Rosa, explica l'experiència se superar un càncer de mama, a partir del dia del diagnòstic i el posterior tractament, des d'una vessant real i optimista.

L'esperit d'acceptació i superació de com va viure tot el procés, pot servir d'aportació per a les persones que en algun moment de la seva vida, es puguin trobar en una situació semblant.

lunes, 6 de febrero de 2012

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS. 5 DE FEBRER DE 2012


Arriba el dia de la mitja marató.

Darrera d’aquesta cursa hi queden amagades de hores de preparació física, hores de gaudir del plaer de córrer.

Moltes petites fites que t’has anat marcat i amb constància has anat aconseguint.

Un repte personal?. Potser sí.

Sí realment així és. Però un objectiu que has anat emmotllat que l’has conquerit amb goig, amb alegria, que l’has anat acaronant cada vegada de més prop.

I arriba el dia de la cita a Granollers.

Nervis, dubtes (cop no pot ser d’altra manera),… per altra banda confiança, i per sobre de tot el desig d’acomplir l’objectiu proposat temps enrere.

Els mitjans de comunicació parlen de 11.500 inscripcions, que es converteixen en un espectacle visual d’atletes que conflueixen cap al punt de sortida, un joc de colors, i per sobre de tots el colors, el blau de cian, que tenyeix tot Granollers i que ens uneix a tots en la lluita contra el càncer “La mitja la correm per tu i per tots els que ens han deixat o lluiten contra el càncer”

A partir del noment de sentir el tret que senyala la sortida de la cursa, els carrers de Granollers fins a La Garriga es converteixen amb una festa, un clam unànime, veus que et criden, t’animen, et donen suport, una cadena humana que avança i s’allarga aquests 21 quilòmetres. Es emocionant ser al mig d’aquesta munió de gent que t’empenyen a seguir endavant, sentir el trepig de totes les paces que avancen soles i juntes cap a l’arribada.

Es emocionant sentir els crits dels que animen vestint o no, la samarreta cian.

I al final és emocionant passar per sota l’arc de l’arribada.

Haver acomplert el meu objectiu. Si voleu vosaltres, es tracta d’un repte sense cap importància, un fet que no canviarà per res el meu dia a dia. Es redueix a una simple satisfacció personal que t’omple d’orgull.

Però que seria de la nostra vida sense aquest petits-grans detalls? Sense tot allò que ens fa créixer. Sense aquests objectius que ens confereixen força. Sense tot el que ens agrada i dóna sentit al que fem. Sense aquesta energia que s’erigeix i lleva la grisor d’una existència aplacada per la monotonia, que empeny la sang per dins les venes i es transforma en un formigueig lleu i agradable que es remou dins l’estomac per visualitzar-se exteriorment amb les activitats que cada un de nosaltres escull d’entre un gran ventat de possibilitats que se’ns ofereixen.

Això te un nom, un mot de quatre paraules, molt fàcil de dir. VIDA.

I que ens impedeix gaudir-ne?. El primer i únic obstacles que cal vèncer som nosaltres.

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

Fotografia de Cèlia Atset

Transcrició de l’article publicat en el diari ara del dia 5 de febrer de 2012

ARA ENS EN SORTIM

Després de superar un càncer de pit, Rosa Dachs va descobrir l'afició per córrer i avui s'estrena en una mitja marató

"L'energia que gastaria queixant-me la destino a lluitar"

LARA BONILLA

El primer dia que Rosa Dachs va sortir a córrer va fer 350 metres i es va haver d'aturar dues vegades. Era el febrer del 2009 i feia només un mes que havia acabat un any de tractament de radioteràpia i quimioteràpia per curar el càncer de pit que patia. Mai fins llavors havia fet atletisme però un dia, asseguda a la terrassa d'un bar a l'estany de Banyoles, on viu, va veure gent corrent i es va dir: "Per què no ho provo?”. Dit i fet. L’inici no va ser gaire encoratjador però això no la va desanimar i es va anar marcant petit objectius. Superar els primers 350 metres, el següent pas era fer una volta sencera a l’estany. Fet. Després varen venir les curses de 10 quilòmetres. Objectiu complerts. I ara, la seva “il·lusió” és completar una mitja marató: 21 quilòmetres. I no una de qualsevol, la Mitja de Granollers, que aquest any té una vessant solidari, ja que es recolliran fons contra el càncer. Per a la Rosa, és una paraula familiar. Fa quatre anys li van diagnosticar un càncer de mama. Tenia 45 anys. Tot i el neguit, ara ho recorda com una “etapa feliç” de la seva vida.: “Sempre he volgut fer un balanç positiu de la malaltia, és una experiència de la qual he après molt”.

Vida darrera el càncer

No nega que el tractament “va ser difícil” i que el càncer és la segona causa de mort a Catalunya. Però també es cert que cada cop més persones afectades sobreviuen i la Rosa vol que el seu testimoni serveixi per explicar que “darrera el càncer hi ha vida”. Ella amb parla amb naturalitat. Ha escrit un llibre sobre la seva experiència –Eclipsi- i fa xerrades a grups de pacients oncològics. “Encara hi ha molts malalts de càncer per a qui és un tabú i no en volen parlar”, diu. Però normalitzar la imatge que es dóna del càncer pot ajudar “a veure que hi ha altres persones que han passat pel mateix i han tirat endavant”, assenyala la Rosa. Ella te clar que l’energia que malgastem queixant-nos - “que és la primera reacció i la més fácil” –val més destinar-la “a lluitar, a aprofitar el temps i a fer coses per tirar endavant”. En el seu cas, córrer n’és una. Es una activitat “d’autosuperació”. “Córrer enganxa”, diu.

Potser també hi te a veure que corre en un entorn natural privilegiat: l’estany de Banyoles. No es posa música. Li agrada córrer en silencia mentre ordena les idees i sentir els sons del dia que s’aixeca, ja que acostuma a córrer de bon matí. Ella mateixa se sorprèn de la fortalesa amb que va afrontar la malaltia. Va intentar que el càncer canvies el mínim possible la seva vida i la del seu marit i les seves dues filles. Va triar la manera de viure-ho . “El malalt ha de marcar les pautes i jo no en vaig voler fer una drama” explica. Tot i que físicament estava molt cansada, va intentar mantenir les seves rutines. El cáncer també li ha servit per prendre consciencia del valor de les coses, de l’amistat i de descobrir noves aficions, com ara la pintura i l’esport.