MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS. 5 DE FEBRER DE 2012

Arriba el dia de la mitja marató.

Darrera d’aquesta cursa hi queden amagades de hores de preparació física, hores de gaudir del plaer de córrer.

Moltes petites fites que t’has anat marcat i amb constància has anat aconseguint.

Un repte personal?. Potser sí.

Sí realment així és. Però un objectiu que has anat emmotllat que l’has conquerit amb goig, amb alegria, que l’has anat acaronant cada vegada de més prop.

I arriba el dia de la cita a Granollers.

Nervis, dubtes (cop no pot ser d’altra manera),… per altra banda confiança, i per sobre de tot el desig d’acomplir l’objectiu proposat temps enrere.

Els mitjans de comunicació parlen de 11.500 inscripcions, que es converteixen en un espectacle visual d’atletes que conflueixen cap al punt de sortida, un joc de colors, i per sobre de tots el colors, el blau de cian, que tenyeix tot Granollers i que ens uneix a tots en la lluita contra el càncer “La mitja la correm per tu i per tots els que ens han deixat o lluiten contra el càncer”

A partir del noment de sentir el tret que senyala la sortida de la cursa, els carrers de Granollers fins a La Garriga es converteixen amb una festa, un clam unànime, veus que et criden, t’animen, et donen suport, una cadena humana que avança i s’allarga aquests 21 quilòmetres. Es emocionant ser al mig d’aquesta munió de gent que t’empenyen a seguir endavant, sentir el trepig de totes les paces que avancen soles i juntes cap a l’arribada.

Es emocionant sentir els crits dels que animen vestint o no, la samarreta cian.

I al final és emocionant passar per sota l’arc de l’arribada.

Haver acomplert el meu objectiu. Si voleu vosaltres, es tracta d’un repte sense cap importància, un fet que no canviarà per res el meu dia a dia. Es redueix a una simple satisfacció personal que t’omple d’orgull.

Però que seria de la nostra vida sense aquest petits-grans detalls? Sense tot allò que ens fa créixer. Sense aquests objectius que ens confereixen força. Sense tot el que ens agrada i dóna sentit al que fem. Sense aquesta energia que s’erigeix i lleva la grisor d’una existència aplacada per la monotonia, que empeny la sang per dins les venes i es transforma en un formigueig lleu i agradable que es remou dins l’estomac per visualitzar-se exteriorment amb les activitats que cada un de nosaltres escull d’entre un gran ventat de possibilitats que se’ns ofereixen.

Això te un nom, un mot de quatre paraules, molt fàcil de dir. VIDA.

I que ens impedeix gaudir-ne?. El primer i únic obstacles que cal vèncer som nosaltres.