MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS. 5 DE FEBRER DE 2012

Arriba el dia de la mitja marató.

Darrera d’aquesta cursa hi queden amagades de hores de preparació física, hores de gaudir del plaer de córrer.

Moltes petites fites que t’has anat marcat i amb constància has anat aconseguint.

Un repte personal?. Potser sí.

Sí realment així és. Però un objectiu que has anat emmotllat que l’has conquerit amb goig, amb alegria, que l’has anat acaronant cada vegada de més prop.

I arriba el dia de la cita a Granollers.

Nervis, dubtes (cop no pot ser d’altra manera),… per altra banda confiança, i per sobre de tot el desig d’acomplir l’objectiu proposat temps enrere.

Els mitjans de comunicació parlen de 11.500 inscripcions, que es converteixen en un espectacle visual d’atletes que conflueixen cap al punt de sortida, un joc de colors, i per sobre de tots el colors, el blau de cian, que tenyeix tot Granollers i que ens uneix a tots en la lluita contra el càncer “La mitja la correm per tu i per tots els que ens han deixat o lluiten contra el càncer”

A partir del noment de sentir el tret que senyala la sortida de la cursa, els carrers de Granollers fins a La Garriga es converteixen amb una festa, un clam unànime, veus que et criden, t’animen, et donen suport, una cadena humana que avança i s’allarga aquests 21 quilòmetres. Es emocionant ser al mig d’aquesta munió de gent que t’empenyen a seguir endavant, sentir el trepig de totes les paces que avancen soles i juntes cap a l’arribada.

Es emocionant sentir els crits dels que animen vestint o no, la samarreta cian.

I al final és emocionant passar per sota l’arc de l’arribada.

Haver acomplert el meu objectiu. Si voleu vosaltres, es tracta d’un repte sense cap importància, un fet que no canviarà per res el meu dia a dia. Es redueix a una simple satisfacció personal que t’omple d’orgull.

Però que seria de la nostra vida sense aquest petits-grans detalls? Sense tot allò que ens fa créixer. Sense aquests objectius que ens confereixen força. Sense tot el que ens agrada i dóna sentit al que fem. Sense aquesta energia que s’erigeix i lleva la grisor d’una existència aplacada per la monotonia, que empeny la sang per dins les venes i es transforma en un formigueig lleu i agradable que es remou dins l’estomac per visualitzar-se exteriorment amb les activitats que cada un de nosaltres escull d’entre un gran ventat de possibilitats que se’ns ofereixen.

Això te un nom, un mot de quatre paraules, molt fàcil de dir. VIDA.

I que ens impedeix gaudir-ne?. El primer i únic obstacles que cal vèncer som nosaltres.

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

Fotografia de Cèlia Atset

Transcrició de l’article publicat en el diari ara del dia 5 de febrer de 2012

ARA ENS EN SORTIM

Després de superar un càncer de pit, Rosa Dachs va descobrir l'afició per córrer i avui s'estrena en una mitja marató

"L'energia que gastaria queixant-me la destino a lluitar"

LARA BONILLA

El primer dia que Rosa Dachs va sortir a córrer va fer 350 metres i es va haver d'aturar dues vegades. Era el febrer del 2009 i feia només un mes que havia acabat un any de tractament de radioteràpia i quimioteràpia per curar el càncer de pit que patia. Mai fins llavors havia fet atletisme però un dia, asseguda a la terrassa d'un bar a l'estany de Banyoles, on viu, va veure gent corrent i es va dir: "Per què no ho provo?”. Dit i fet. L’inici no va ser gaire encoratjador però això no la va desanimar i es va anar marcant petit objectius. Superar els primers 350 metres, el següent pas era fer una volta sencera a l’estany. Fet. Després varen venir les curses de 10 quilòmetres. Objectiu complerts. I ara, la seva “il·lusió” és completar una mitja marató: 21 quilòmetres. I no una de qualsevol, la Mitja de Granollers, que aquest any té una vessant solidari, ja que es recolliran fons contra el càncer. Per a la Rosa, és una paraula familiar. Fa quatre anys li van diagnosticar un càncer de mama. Tenia 45 anys. Tot i el neguit, ara ho recorda com una “etapa feliç” de la seva vida.: “Sempre he volgut fer un balanç positiu de la malaltia, és una experiència de la qual he après molt”.

Vida darrera el càncer

No nega que el tractament “va ser difícil” i que el càncer és la segona causa de mort a Catalunya. Però també es cert que cada cop més persones afectades sobreviuen i la Rosa vol que el seu testimoni serveixi per explicar que “darrera el càncer hi ha vida”. Ella amb parla amb naturalitat. Ha escrit un llibre sobre la seva experiència –Eclipsi- i fa xerrades a grups de pacients oncològics. “Encara hi ha molts malalts de càncer per a qui és un tabú i no en volen parlar”, diu. Però normalitzar la imatge que es dóna del càncer pot ajudar “a veure que hi ha altres persones que han passat pel mateix i han tirat endavant”, assenyala la Rosa. Ella te clar que l’energia que malgastem queixant-nos - “que és la primera reacció i la més fácil” –val més destinar-la “a lluitar, a aprofitar el temps i a fer coses per tirar endavant”. En el seu cas, córrer n’és una. Es una activitat “d’autosuperació”. “Córrer enganxa”, diu.

Potser també hi te a veure que corre en un entorn natural privilegiat: l’estany de Banyoles. No es posa música. Li agrada córrer en silencia mentre ordena les idees i sentir els sons del dia que s’aixeca, ja que acostuma a córrer de bon matí. Ella mateixa se sorprèn de la fortalesa amb que va afrontar la malaltia. Va intentar que el càncer canvies el mínim possible la seva vida i la del seu marit i les seves dues filles. Va triar la manera de viure-ho . “El malalt ha de marcar les pautes i jo no en vaig voler fer una drama” explica. Tot i que físicament estava molt cansada, va intentar mantenir les seves rutines. El cáncer també li ha servit per prendre consciencia del valor de les coses, de l’amistat i de descobrir noves aficions, com ara la pintura i l’esport.

Mitja marato de granollers.

Entreu al portal de:

lamitjalacorrempertu.blogspot.com

i col.laboreu amb aquesta iniciativa.

Els que correu, els que no correu.

tots aquells que vindreu a animar o els que us quedareu a casa.

explique-ho als veïns.

Parleu-n'he a la botiga, al mercat, a la feina,..

digue-ho a tots aquells que us volen escoltar i aquells que s'amaguen només de sentir a parlar del càncer

però parleu-n'he.

Solidaritzeu-vos en totes aquelles persones que avui lluiten amb el càncer

que el dia 5 de febrer Granollers quedi pres pel blau de cyan,

d'atletes orgullosos lluint la mateixa samarreta, una samarreta que brilli per sobre els colors dels

equips, dels clubs, que prengui més importancia que els guanyadors que ens unixi a tots per ajudar

a favor de la mateixa causa.

Granollers demana la vostra col.laboració i estic segura que aixís serà.

SOPAR DE DONES SOLIDARIES A LLORET DE MAR

Felicitats a l'AECC de Lloret de Mar, per l'èxit del sopar de dones solidaries.

Era molt grat veure el menjador de l'Hotel Guitart Monterrey, ple de dones. Dones solidàries, que s'havien unit sota una causa justa, la lluita contra el càncer de mama.

I després de viure en la pròpia pell aquesta malaltia, fas una lectura peculiar d'aquestes iniciatives, ja que saps que si vas superar la malaltia, en part és gràcies a totes aquelles persones que un dia o altre han col.laborat de forma altruista, en iniciatives similars, ja que la recaptació va destinada a la investigació científica.

Per tant cal agrair a totes aquelles dones que es varen volen sumar a l'organització del sopar, que de manera anònima varen ajudar a convertir en un èxit aquest sopar.

Agrair també als membres de l'AECC la seva invitació. Una invitació que em va permetre estar entre totes elles i gaudir d'una vetllada molt agradable en mig de dones molt agradables.

MOLTES GRÀCIES i que encoratjar-vos a seguir treballant en aquesta mateixa direcció

XERRADA A VERGES

Xerrada a Verges.

9 de novembre de 2011

20,30h,

Sala Polivalent.

Una xerrada en un petit país, tal i com ens el defineix Lluis Llach, on entre mig del silenci, encara es pots escoltar, si hom ho desitja, les tradicions que perduren fortament arrelades, discorrent pels carrers de la vila anys rere any. Una tradició que es remunta al segle XVII i l’única d’aquesta tipologia que encara avui en dia es representa.

El so persistent, monòton, rítmic i tètric d’un timbal, seguit per quatre torxes, d’una llum esmorteïda acompanyen la dansa macabra que dibuixa la mort, resseguint els carrers il·luminats per una penombra, escardada a través de les ombres projectades per la llum que li regala el miratge de la lluna plena.

Un poble que malgrat estimar el llegat del seu passat, de mimar-lo, de garantir la continuïtat no li manques forces ni ganes per mirar endavant, posant una visió oberta cap a un futur canviant, que s’obre als seus peus, fer-lo seu i gaudir-ne. Amb ganes de treballar, d’esmerçar esforços per aconseguir un projecte que han dibuixat, rere moltes estones de dedicació i posar-lo en mans de tots els seus veïns. Perquè veus a través de les seves mirades, la il·lusió per tot el que fan, l’alegria del compartir moments,

Un poble on descobreixes el caràcter acollidor, obert, simpàtic, dels que viuen a l’Empordà, un caràcter peculiar i únic que els hi atorga aixecar-se cada matí en una plana a frec de les rauxes de la tramuntana, a recés del Montgrí, on arriba la salabror del mar proper, on gaudeixen cada dia d’unes espectaculars postes de sol, les millors que jo mai he vist.

Un grup de dones, amb un caràcter emprenedor, que saben per endavant que les coses no són senzilles d’aconseguir. Són el resultat d’hores de treball fet en equip, però això no les detura, ans al contrari, les esperona per seguir les directrius marcades.

Francament va ser molt agradable poder compartir la vetllada amb totes elles, de veure com de mica en mica arribaven més dones a la sala polivalent per escoltar la xerrada. De rebre les mostres d’interès pel tema que explicaries, com varen anar seguint el desenvolupament de l’acte i un cop finalitzada, amb l’agraïment en que marxaven i les expressions de satisfacció mitjançant les paraules que et dirigien a l’acomiadar-se.

Un punt de coincidència amb les membres de l’Associació de Dones Vergelitanes “La satisfacció del que dóna” aquesta grata experiència que representa oferir quelcom i que significa un llarg aprenentatge que deixa profundes senyals.

A totes elles moltes gràcies per la seva invitació, la seva rebuda i el tracte rebut.

Moltes gràcies a tots els assistents a la xerrada.

XERRADA A CANET DE MAR

Canet de Mar

Associació Sàlvia

Aula magna escola de Teixits

divendres 4 de novembre de 2011

2/4 7 de la tarda.

La jornada a Canet s’inicia amb una rebuda per part de la presidenta de l’Associació Sàlvia de Canet de Mar, i altres membres de l’associació, amb unes mostres d’agraïment,

Diverses varen ser les persones que varen sortir de casa per venir a l’Aula magna de l’escola de teixits del Canet de Mar i si sempre agreixes la presencia de tots aquells que em venen a escoltar, encara és més d’agrair, quan es tracta d’un vespre que convida a estar a casa i fa certa mandra agafar el paraigua per sortir i emprendre el camí sota la pluja, per anar a escoltar una xerrada,

Mentre vas parlant, vas captant el posat de cada assistent. Tots i cada un de nosaltres sóm molt éxplicits mitjançant el nostre llenguatge corporal, a través de la nostra gesticulació, de les nostres expressions facials.

Cada somriure parla per si sol.

Un lleu moviment d’assentiment dibuixat amb el cap, diu molt.

Mirades; diferents mirades, cada una particular del que la dispensa, amb un missatge identificatiu,

Una mirada d’angoixa, de nerviosisme ,… coneixes el seu significat.

Una mirada clara, lluent,… per arribar aquí, al final de la xerrada saps el camí que ha tingut que seguir.

Has après a reconèixer en cada persona el sentit que donen a les teves paraules, a través de tots aquells petit moviments que van dispensant i del seu procedir.

I en acabar, un tertúlia que s’inicia amb la intervenció dels assistents, plantegen els dubtes i les seves opinions.

Veritablement va ser molt agradable, anar a Canet de Mar, conèixer els membres de l’Associació Sàlvia, conversar amb elles, compartir una tarda-vespre, compartir les seves inquietuds, els seus projectes i les seves iniciatives.

Per últim agrair-los la seva invitació, el seu tracte i animar-les a prosseguir amb la feina que porten a terme.

Moltes gràcies.